Una passejada per la meva ciutat

Avui he passejat en bicicleta per una part de la meva ciutat.

D’entrada he decidit passar-me a veure els tamarius que vàrem plantar fa unes setmanes en el context de la Festa de Bellvitge a la Zona de Cal Trabal. Els pobres estan bastant malament, diguem-ne que han decidit “hibernar” abans d’hora.

Però no passa res, a tot aquell que passa per allà li queda clar que hem decidit preservar un espai per a coses diferents a l’aparcament salvatge, operacions immobiliàries especulatives i d’altres gràcies dels grans negociants. Queda clar que estem realitzant un experiment d’incert futur... però prometedor : mantenir, preservar i en el seu cas ampliar, definir i idear una ciutat amb empremta diferent.

Hem decidit salvar Cal Trabal, l’última zona agrícola de l’H.

Hem decidit prendre les regnes d’un urbanisme pel segle XXI, diferent, respectuós amb l’escala humana de les coses. Un urbanisme de a peu i bicicleta que convisqui en peu d’igualtat, allà on no sigui possible cap altra opció, amb transport públic i privat, però respectant sempre l’escala humana de les coses, la velocitat, el soroll, la qualitat de l’aire... la prioritat de la persona sobre la màquina a l’hora de gaudir de l’espai públic, del domini públic, de l’àgora.

I tots aportem o podem fer-ho si així ho volem.

Ho fan els pagesos que cultiven i tenen cura de la terra a Cal Trabal. Està fet una bombonera us animo a passar-vos hi, val la pena. La imatge que veureu parla sola dels valors que estem defensant des de la Plataforma Salvem la Zona Agrícolha perquè, per damunt de tot, aquest és el nostre objectiu salvar la zona agrícola amb una part majoritària de manteniment dels seus usos actuals i des d’aquí reconeguem el treball quotidià d’aquests homes que s’estimen, treballen i tenen cura de la terra, d’aquesta terra.

Però el meu viatge a l’interior de la meva ciutat no ha acabat aquí he continuat la meva singladura en bici, en passeig, en disposició de gaudi (què estrany a la nostra ciutat, no?) del meu entorn més immediat.

He reculat i he agafat Feixa Llarga en direcció cap al Centre. Bé. Tant bon punt com he passat l’antic estadi de Beisbol, actualment de Futbol, he descobert el camí natural que ha de fer-nos arribar a Cal Trabal, el passadís central de la pastilla que havia de formar part, fa ara deu anys, del Parc Agrari del Llobregat en la seva vessant hospitalenca, essent aleshores alcalde un tal Celestino Corbacho que es va comprometre a respectar i fer respectar aquesta fesomia agrària del que quedava de la Marina de l’Hospitalet.

Bé, la pastilla ja ha estat ocupada per a diversos altres usos però, queden encara espais per a mantenir i/o recuperar com a accessos i connexions naturals i enverdides que ens portin cap a la zona agrícola deltaica de l’H i des d’allà cap a la connexió amb el riu, ara pel moment clarament llunyà.

Bé, deia, un camí natural ens porta, des del carril bici de Mare de Déu de Bellvitge que ve del parc i de la ermita del mateix nom i toponímia, cap a la part central de Cal Trabal, davant mateix de Cal Masover Nou. Magnífic, el meu viatge continuava sent revelador un descobriment - altrament obvi, tant com necessari- ja ho sabeu ben bé tots “se hace camino al andar”.

He continuat remuntant el carril bici de Mare de Déu de Bellvitge, de nou cap al Centre, i he pogut gaudir d’una ciutat deserta, d’una zona industrial buidada, d’un espai contundentment pla i obert, utilitzant la frontera entre l’H i Cornellà.

L’itinerari ha estat tranquil, travessant el Camí del Mig, l’Avinguda del Carrilet, el carrer Major, sense grans entrebancs, sense massa circulació. He anat de poliesportiu a poliesportiu, del Sergio Manzano al Centre per la via més curta i més transitable, cal reconèixer-ho, agradable. La meva impressió era que els diumenges d’avui seran els dies de cada dia del futur, sense cotxes (és a dir, sense fums, sense sorolls, sense tensions innecessàries), encara que segurament amb més gent que transitarà tranquil·lament i assossegadament ... a un ritme raonable sense el neguit de l’actualitat, sense tanta presa per a arribar al mateix lloc empobrint-nos intentant fer les amèriques, unes amèriques que mai no han existit per a la majoria de nosaltres; sí, en canvi, pels poderosos que decideixen que ha de ser de nosaltres, de la nostra feina, dels nostres drets, dels nostres sous, dels seus innegociables i intocables interessos... hi va haver un 29 de setembre ...

Allà, al Centre, amb trobava a gust. Carrers peatonals, més exactament “peatonalitzats” aptes especialment per a vianants. I ha aparegut un neguit, a totes els portals del carrer Xipreret, la joia de la corona d’una ciutat per a les persones que entronqui amb la nostra història, hi havia un cartell que expressava angoixa : “salvem el casc antic, sense ell perdem la nostra identitat; si no mantenim ni coneixem el nostre passat no sabrem qui som ... “ Queda clar que està passant alguna cosa que no funciona bé, alguna amenaça aixeca la seva ombra sobre el carrer Xipreret i els seus voltants. Amics cal conèixer-la i prendre part. És ben sabut que volem mantenir la zona agrícola per una raó ben semblant a la que apunten aquests cartells; només coneixent i mantenint tot allò que ens recorda d’on venim podem saber qui som i podem reflexionar cap a on volem anar i que i com volem que sigui el nostre futur.

Finalment, he fet vida de veïnat. He anat continuat el meu viatge cap a la Font de la Plaça del Repartidor travessant zones de prioritat invertida i d’altres més perilloses que no ho eren. He descendit de la meva Dakota 1993 i he begut aigua (que no oli) m’he apropat al quiosc per comprar el diari i he fet una petita xerrada amb el quiosquer, un home jove, amable i afable. M’ha comentat com es queixa la seva esquena en mesos com el de setembre on, com tots coneixem prou bé, any rere any apareixen tot tipus de col·leccions i d’ofertes editorials coincidint amb la tornada de les vacances i “la vuelta al cole”. “Y que dure” assegurava.

L’endinsament central del meu agradable viatge tocava a la seva fi. S’apropava l’hora del dinar i calia recollir-se de nou.

He tornat a pujar a llom de la meva vella Dakota, companya sacrificada de centenars de petits viatges al cor de la meva terra, i he girat cua cap a casa.

Abans d’arribar-hi –no obstant- encara he pogut gaudir de la part més humana de la meva ciutat, la de la gent que ocupa els carrers i els fa seus, els utilitza, els cuida i es relaciona en ells i bàsicament per una raó essencial: perquè ara es pot. No tot el que voldríem, no encara com hi cal, però entre tots anem fent camí per la vida reclamant per la via de la ocupació i gaudi de l’espai públic, comú i per a compartir; de la pràctica del “carrerisme”, de la constitució i preservació de l’àgora mediterrània de tota la vida, de tots els temps.

He passejat lentament per la plaça de l’ajuntament, veient als pares joves jugant amb els seus fillets de entre un i set anys ¡quins records! He agafat el carrer Major i he passat davant del Casino del Centre amb el personal a la fresca prenent l’aperitiu. Bé. He agafat el camí peatonal que t’endinsa a l’antiga “Manzana de Sindicatos” i he vist la Pl. Lluís Companys amb els dos parcs per a petits i la zona de domini absolut de vianants i de mobilitat pacificada.

Finalment he desaparegut pel carrer Pau Casals sorprenentment pacificat, ¡s’havia de notar que era diumenge! Camí de la Marina, camí de Bellvitge, camí de la meva casa, ara bé, sense deixar de transitar tota la zona que ha estat adequadament convertida a la prioritat invertida i la seva limitació de circulació, amb el carrer a l’alçada de la vorera per a significar que ens trobem en domini de vianants, de pacificació del trànsit, de respecte d’una circulació en vehicle que no pot superar els 20 km. per hora.

La meva ciutat comença a agradar-me malgrat que de moment sigui bàsicament els caps de setmana només. Però veig clarament quin ha de ser el futur, quina és la ciutat que vull, amb zones agrícoles salvades i respectades, amb zones verdes i parcs pels infants i les seves famílies, conquerint i redissenyant l’espai públic que cal concebre per a la ciutadania i a peu, reduint la motordependència, fent salut, concebuda per al passeig i les persones, per a una escala humana, per la reconquesta de l’espai públic, de l’espai de tots per a conviure i relacionar-se, per a parlar i comentar. Queda molt per fer però començo a veure-hi clar.

Fer Bvtge.
Membre de la Plataforma ciutadana Salvem Cal Trabal, l’última zona agrícola de
l’Hospitalet. 3/10/10