Els miriàpodes són uns invertebrats a primer cop d’ull força fastigosos per la majoria de la gent (excepte els de la seva mateixa titulació acadèmica i artròpodes propers), caracteritzats per la multitud de potes que tenen, cosa que a alguns d’ells els ha valgut el sobrenom de cent peus o milpeus. Tants peus tenen que no saps mai qui ha tocat aquell lloc o qui ha fet alguna cosa ja que no deixen empremta d’allò que fan i és difícil atribuir-los la realització de cap fet, vista l’organització segmentada que tenen. De llarg tronc, tenen un cap aparentment gran, però del que en realitat destaquen dues mandíbules amb la qual arramben tot el que poden i no deixen petjada gràcies a la multitud de potes , i per tant contactes aquí i allà, que tenen. La majoria dels miriàpodes són lucífugs (defugen la llum) i higròfils (busquen la humitat). Per això, molts són nocturns, i es refugien durant el dia sota pedres, entre la fullaraca, en troncs en descomposició, i en general en ambients on la seva activitat és fosca i poc transparent.
Resulta obvi com, malgrat els vertebrats humans quedem evolutivament una mica lluny dels artròpodes, determinades persones ens recorden una mica a aquests increïbles miriàpodes i miren de queixalar constantment , fer-hi el que els sembla, tot mirant de no deixar rastre de la seva activitat. Com uns deus del seu món particular.
Ves per on que a L’Hospitalet de Llobregat tenim un altre vertebrat, el Xoriguer Gros, ocell falcònid de tamany mitjà propi de la família dels falcons, de bec ganxut i cua llarga i del qual resulta que tenim una parella nidificant a la zona agrícola de cal Trabal, entre d’algun altre en diferents indrets de la ciutat. El xoriguer, ocell noble avesat a conviure amb l’urbe humana, s’ha adaptar al medi i pot niar a les torres d’alta tensió, d’aquí per exemple el seu nom alemany Turmfalke (falcó de les torres).
Està clar que alguns semi-deus tecnòcrates miren avui dia de treure profit de tot, mirant de no signar res, passant responsabilitats a d’altres, amagant-se sota paraigües legals, de manca de competència, d’empreses fantasma o de caps de turc. Una mica com aquell artròpode fa. Però també és cert que com en el cas del mite d’Horus (el deu falcó egipci que va combatre pel seu país contra altres deïtats malignes fins que va acabar esdevenint el darrer i únic sobirà d’Egipte) la justícia, la raó i el poble acabem sempre per tenir la raó. No cal canviar de comarca per adonar-se’n del que ha passat recentment amb alguns casos urbanístics per exemple...
A cal Trabal hi ha els falcons que, com Horus, vetllen pel seu país, per la seva zona agrícola, per aquest hàbitat que és com és, periurbà, però a la vegada tan magnífic que inspira fins i tot el nom d’una espècie protegida, el turmfalke.
Acompanyant-los, cada cop hi ha més i més gent a la Plataforma Salvem la Zona Agricolha. Som més. I som la veu de la societat. Som la veu d’un poble que ha dit ja prou. I que resulta que no està sol.
Curiosament, una de les fonts d’alimentació principals d’aquests xoriguers són els artròpodes com ara aquests miriàpodes rastrers. Horus ha tornat. Cucs, saltamartins, especuladors, arribistes, xoriços i demés personal insensible amb la societat que us envolta, vigileu.
